La lliçó del Marc

Aquesta història no és un conte, ni un escrit dramàtic, és, simplement, la raó per la que ens agrada tan la nostra feina, el motiu pel que matinem cada matí i ens passem hores programant entrenaments i buscant recursos per tirar endavant aquest projecte.
El nostre protagonista es diu Marc y té 11 anys, fa poc més de tres anys era jugador de bàsquet, d’aquells a qui els apassiona aquest esport i que tenen grans somnis de triomfar com els seus ídols. Com la resta dels seus companys no faltava mai a cap entrenament i s’esforçava al màxim per a ser el millor. La competitivitat no s’aprèn, es porta a dins.
Però un dia el Marc es desperta i no sent res de cintura cap a baix, no té cap mena de control del seu cos a partir d’aquesta zona. El dia abans havia estat un dia normal, escola tot el dia i al vespre entrenament, cap accident, cap cop, cap mal gest que pugui explicar la situació.
Després de moltes proves li diagnostiquen un càncer medul.lar, així, sense avisar, sense haver-ho provocat, sense cap raó un nen amb no més de 8 anys, veu la seva vida, els seus projectes, els seus somnis trencats per una malaltia maleïda.
Un cop detectat el problema, i dins el drama que això suposa, el Marc té la sort d’estar a les mans dels metges de l’hospital St. Joan de Déu de Barcelona, un lloc on la malaltia es viu d’una altra manera, on, mentrestant curen als seus petits pacients, són capaços de treure’ls un somriure, on els nens reben visites que els omplen d’il.lusió, on els metges tenen la capacitat de traslladar-los a un parc temàtic dins un hospital que no ho sembla.
L’esperit competitiu del nostre protagonista va fer que lluités amb totes les seves forces i li guanyés la batalla al càncer, el Marc va anar superant totes les etapes, l’operació, la quimioteràpia, rehabilitació… la va anar deixant enrere fins que va necessitar més.
Ni ell ni la seva família es van donar per vençuts i lluny de conformar-se, van buscar un lloc on el Marc pogués seguir traient el màxim rendiment a les seves capacitats, i ens van trobar a nosaltres, els Centres Pont.
Ens vam reunir amb ells el primer dia, el Marc es va quedar jugant a la sala, mentrestant amb els seus pares comentàvem la situació. De seguida ens vam posar a treballar.
Al principi el treball va ser molt fàcil, la millora durant el primer període és evident i motiva per sí mateixa, cada dia és una victòria, un assoliment, un pas més, un llançament de més lluny, una empenta més forta…
Durant la següent fase el Marc va anar baixant la seva motivació, les millores són més sutils, detalls que amb el dia a dia no es veuen però que en el balanç global són molt importants, li costava posar-se a treballar i va posar a prova la nostra capacitat i la nostra imaginació a l’hora de disfressar de joc i repte cada exercici.
Per animar al Marc vam trucar a un dels seus referents, un ex-jugador de bàsquet d’aquells que tothom s’estima, sigui o no sigui del seu equip, una persona entranyable i exemple de lluita, i ell, el Roger Grimau, va contestar entusiasmat a la nostra trucada.
Vam organitzar una sessió on els dos poguessin compartir, a part dels exercicis, la seva passió pel bàsquet, els vam posar a treballar junts i la sessió d’una hora es va convertir en dues. Va ser un moment molt especial ja que per primer cop des del càncer, el Marc tornava a vestir la seva samarreta de jugador, es va voler equipar amb les seves millors gales per entrenar amb el Roger.

20151021_183541
Això va servir de revulsiu durant un temps, fins que, passats uns mesos el Marc necessitava alguna cosa més, ja es sentia molt més segur i volia fer més coses, necessitava la competició i el Centre Pont se li quedava “petit”.
El Marc pot córrer, però no amb la suficient soltesa com per jugar a bàsquet, tot i aixì te la suficient capacitat com per realitzar algun esport de competició amb d’altres nens, sense la necessitat que aquest esport sigui adaptat.
Així que junts amb els seus incansables pares, vam buscar un esport en el que el Marc es pogués sentir de nou un més, i en el que pogués canalitzar el seu esperit competitiu.
Vam pensar que, tot i que no pot córrer massa bé, nedar ho pot fer amb certa facilitat, i com que necessitàvem un esport d’equip, vam buscar un club de waterpolo.
Per aquest pas vam demanar assessorament al gran Jordi Sans, un altre exemple d’esportista lluitador i guanyador que va entendre de seguida el que necessitàvem i va buscar un equip on el Marc es podia sentir integrat i que entenguessin la situació i la sabessin gestionar.
Ara ja fa mesos que el Marc és jugador de waterpolo, fa uns dies la Vanessa, la seva mare, em va enviar una foto d’ell dins l’aigua, llençant un penal, encara ara quan veig aquesta imatge m’emociono.

IMG-20161212-WA0002
Gràcies Marc per tota la lliçó de vida, de lluita i garra, per les guerres de xurros, les de pessigolles i els “piques” sota la cistella. Segueix el teu camí amb orgull i confiança, no deixis de ser tu mateix i mira enrere de tan en tan, no amb tristesa, sinó per recordar tot el que has aconseguit.
Lidia Guerrero
Fundacio Isidre Esteve.